Cuentos de Luna Roja: Lluna

La lluna es mostrava imponent, amb una bellesa que abraça el seu ser, el terra llis de la seva pell era d'un color blanc uniforme. Quan el cel està més fosc, la cara de la vida il·lumina, puix és un satèl·lit que flueix en òrbita, sola.

La seva calma es començava a pertorbar, un cometa s'aproximava, abans de col·lidir aquell cos nou es va fragmentar. La col·lisió va ser violenta, va despertar coses en aquell satèl·lit, però al cap del temps va rebre una cicatriu tan gran, que qualsevol altre astre hauria explotat.

El passar del temps portava a la lluna uns cossos que tapaven parts d'aquella cicatriu, la feia sentir bé, va estar anys així, però la ferida no tancava, era com si el temps no passava, com si aquell cometa hagués deixat fragments a la seva ànima.

Una visita inesperada, un animal que aterrava, produït per l'atzar de no fer servir càlculs i sense forçar la trobada; com passejar un instant que es feia etern, tan petit ser caminant per un munt de coneixement que l'estimulaven, una olor que li feia recordar la Bonanova, un tacte càlid en la distància, un saber que l'il·luminava.

La lluna no estava preparada, tampoc li impedia seguir l'òrbita, aquella visita era amable, la tractava com si fos delicada, entenent els mals que l'aterraven i que ja formaven part de dins seu, del seu ser. Veia com caminava de forma erràtica, la forma en què s'expressava, veia com no li importava cremar-se l'esperit mirant una part de la seva cicatriu, que ni les ferides als peus nus el frenaven, al punt d'entendre també aquella vida, veient inclús superior a l'animal quan era l'astre que li donava la casa, va començar a trobar els perques que s'imaginava, deixant-se anar.

Cada any ell li tancava una ferida, veient com s'esforçava cada vegada, decidia seguir el seu remei deixant entrar altres astres, però ell mai es rendia. Cada vegada perfeccionava millor la forma de tancar-la, cada lustre menys pupes hi havia, ni tan sols una escletxa hi quedava.

L'última part quedà sallada, per fi la lluna estava perfectament curada, es va acostumar a la seva companyia, en acomiadar-se va entendre que no hi havia factura, perquè a l'humà no l'interessava res de tornada. En arribar a la terra, mirant al cel a la nit més fosca, la cicatriu va veure, amb calma i felicitat va observar cada detall d'aquell aclamat somriure.