Les profunditats: Camp blanc

Dybbuk com cada dia va al camp, seguint la tradició de la família. El sol encara no surt, tot fosc, no es veu gairebé res. A mesura que s'apropa al seu pare que treballa regant els cultius, els primers raigs de sol apareixen. La figura gran, amb banyes fosques, pell vermella, ulls en forma de serp verda, treballa.

- Com sempre arribes aviat petit.

- El camp m'agrada. - Seriosament.

Agafant la guerra d'aigua, fa relleu al seu progenitor. Amb bon domini fa córrer el líquid a totes les plantes, alguna necessiten menys, d'altres més. En acabar-se s'apropa al pou, enganxa el dipòsit vuit i progressivament el baixa; en tornar a estar a dalt està ple de nou. Repeteix tot el procés fins a tenir tot ben humit, amb el sol a l'horitzó. El camp es mostra blanc amb taques de colors. Amb el seu pare treuen fulles amb forats. Purgat el camp, es fixen en els fruits prou madurs per recol·lectar-se. Cinc cistelles plenes de diverses verdures i fruites. Les porten dins la primera planta de casa seva, que és la tenda. Les estanteries mig buides s'omplen de nou. Com a premi per a esmorzar pren algunes fruites antigues abans que es podreixin.

Puja al seu dormitori per vestir-se de carrer, camisa groga amb quadres verds, pantalons blaus ajustats per un cinturó marró, mitjons negres i espardenyes d'un marró clar. Agafa la motxilla amb llibretes d'apunts de les classes. En la pica del lavabo, és mira al mirall, la seva pell vermella, les mateixes banyes que el seu pare, ulls grocs rodons, es mulla la cara. Orgullós va cap a l'escola, s'acomiada dels seus pares.

El camí rústic li agrada molt, li encanta aquest poble. Les estructures més antigues que ningú viu actualment el fascinen. Els ocells volen lliures, seguint-se junts. En apropar-se uns nens li provoquen un entrebanc. Els mira amb mala cara, però segueix per no arribar tard. Les classes transcorren amb completa normalitat, alguns companys li tiren boletes de paper i li amaguen les seves coses.

Al patí se situa a les tanques per observar la fauna de l'altra banda. Formigues fent un passadís passant-se en cadena el trofeu d'aliment, un tros de pa que algú haurà perdut. Un cuc va d'un costat a l'altre lentament, amb una gràcia hipnòtica. L'aranya ha tornat a aparèixer, va anar-se'n feia una setmana, ara torna a construir la seva caseta de fils allà mateix. En pestanyejar un líquid separa a les formigues, una olor forta apareix, aquests petits éssers s'aparten i caminen per tot arreu, espantades. Al seu darrere tres nens amb una ampolla de vinagre riuen. Acta seguida li tiren el producte a sobre seu. L'olor el deixa atordit, li costa respirar. Els nens insulten comparant-lo amb les maques formigues, dient barbaritats d'elles. S'avorreixen i se'n van. En el lloc on van llençar el vinagre és remogut per la seva mà, la poca mobilitat de la balla li dificulta. En el moment d'acabar el pati les petites formes tornen a fer aquella fila d'abans.

A la tarda torna a casa, una tortura com cada dia. Un grup de nenes i nens l'increpen. L'agafen de les banyes, estiren ells, el llencen a terra, l'empenyen. En sortir-li alguns morats el deixen en pau. Es queda tirar una estona. Al temps s'incorpora i segueix cap a casa. Allà no diu res, els morats no són una coda nova, sempre en té, els seus pares estan acostumats.

- Carinyo, ja t'apliques la crema del metge?, no està millorant confecció. - La seva mare.

- Sí, no és res. - Secament.

Tota la tarda fent deures sense sortir de l'habitació, menys per anar a l'hort per veure com està tot, evitant al seu pare. A l'hora de sopar baixa tard i està poca estona. En la foscor de la nit, estirat al llit, plora amb impotència, mullant el coixí. Una hora més tard pensant molt, s'adorm entre llàgrimes.