Les profunditats: Ploma

Parets de roca irregulars en una sala petita, el terra irradiant llum blava que puja. Tothom ha caigut bé, tenint en compte les parets més estretes que el forat de dalt, com si aquesta llum els agafes. Una sortida única, amb plantes de gran luminescència vermella proporcionen una llum que parpelleja. Els nervis en flor de pell, ningú pronuncia cap paraula. Van seguir l'estret camí, fins a arribar a una sala luxosa. Il·luminada amb color groc, mobles de fusta fosca, detalls d'or per tot arreu, estanteries amb peces exòtiques, trofeus sobre coixins vermells. Un pot amb un líquid brillant amb color verd fluctuant, un animal estrany dissecat, peces tallades d'un metall nou, una màscara de fusta amb pintura verda fent formes, espais per la boca i ulls.

La figura que van veure abans, es baixa la caputxa, una noia amb antenes, la pell verda, una boca fina, orelles i nas petit. Al costat seu una persona familiar, asseguda en una cadira darrere un escriptori.

- Benvinguts, amics meus. - Veu molt greu.

- Doug Douglas? - Fil de veu.

- Hahahaha, coneixeu al meu germà?, que curiós, no soc ell. - Despreocupat.

- Qui ets? - Encenent la seva pipa.

- És a qui busques tu, és una excepció que el líder de les aranyes negres us saludi. - Diu la noia del seu costat.

- Agraeixo la teva invitació, busquen una ploma de fènix. - Fent formes amb el fum.

- Vas per negocis, eh, Diddy. Sé tot de vosaltres, m'agradaria fer-vos una oferta. - Tranquil·lament.

- Quina? - Volant estàtica en l'aire.

- Primer, heu matat a molts dels meus, necessitaria algun favor, que et sembla treballar per a mi, Diddy. - Enfadat.

- Bé, em sembla una bona oferta. - Tranquil.

- Segon, la ploma. La necessitem, però és curiós que tant per curar a Canela com pels meus motius només necessitem la meitat. Aniré a l'assumpte, vull el preu que volíeu donar per aquesta preciositat. - Mostrant la ploma en les seves mans.

- No podem fer una altra oferta? - Ràpid, tocant-se la ferida a la cama.

- No tinc per costum malgastar les meves paraules. - Veu tallant.

- Vale, però. Qui va matar al robot? - Agafant el pot amb ungles.

- Ella, tens algun problema? - Assenyalant a la noia amb antenes.

Ràpidament, envesteix contra l'encaputxada mirant-la fixament, en estar al punt de colpejar-la Diddy frena l'atac. En sentir el cor bategant fort, gira al costat contrari esquivant-lo, cara a cara amb ella. Un cop que no va veure venir el tomba a terra, el vidre cau rodolant al cap de les aranyes.

- Gràcies, companys, espero que no seguiu l'exemple del vostre amiguet. Té Azafrán. - Després d'agafar el pot de vidre, trenca pel mig la ploma i li llença la meitat.

- Gràcies. - Volant més baix per agafar l'objecte.

- Ella us guiarà cap al final, no tindré en compte el seu comportament, però no hi haurà segones oportunitats. - Fent gestos amb les mans.

Tots quatre van sortir, mirant a Diddy amb cara d'incredulitat. Eliana ajudant a Dybbuk a mantenir-se dempeus, Maya a la part d'Azafrán. Van seguir tot el recorregut pel qual havien fet fins a arribar allà. A la sortida la noia es va posar la caputxa.

- Ara haureu de passar per allà, voleu complir la missió de l'alcalde no? - Un dit apuntant al camí de bolets brillants.

- Sí, ens veiem. - Estrenyent el braç perquè no fes cap ximpleria nova el seu company.

La figura desapareix d'un salt, segurament corrents per sobre de l'entrada de la cova. S'incorporen al camí principal, passant de llarg la gran paret de fong que amagava aquell mercat. El caminet ben marcat comença a fer baixada. Les següents hores no van mostrar cap novetat.

La llum no està present, queda massa enrere aquella flora. Una llum al final sorgeix del terra, cada vegada més a prop. Una gran baixada vertical mostra un paisatge immens. Sota kilòmetres un petit poble apareix. Cases amb teulades robustes s'alcen en el fons, colors vius taquen un paisatge de roques negres. Llums animant els carrers on la gent camina alegrement.

El camí per arribar-hi és estret, tocant la paret de l'esquerra. En inesperats intervals, petites entrades a la paret habilitant a grups de persones ajuntar-se. En estar a mig camí de baixada, amb molt cansament per tot el dia d'acció, decideixen aturar-se dins d'una d'aquestes obertures. Amb cinc metres de profunditat, tots es posen amb les espatlles, asseguts com poden. Còmodament, intents no mirar al fons, tot i haver caminat molta estona; queda bastant per arribar.

- Hey, Dybbuk, em, com. Què era allò que hem intercanviat? - Eliana al costat seu.

- No, bueno. És un tema personal, és complicat. Algun dia us explicaré sobre el dia del camp negre. - Ulls vidriosos.

- Ho sento, intentaré compensar-ho. - Descansant les ales.

- Només podria una persona, no et preocupis, confio a poder-ho oblidar. - To metàl·lic.