Les profunditats: Llenços

Tots tres van visitar el mercat del nou indret. Taules en una plaça amb molta gent riallera, fent tractés per endur-se allò que volen. Parades de menjars, begudes, vestimentes, utensilis de cuina, llibres.

- Hola, voldríem una mica de bolets, aquests. - Assenyalant a uns fongs marrons petits.

- Benvingudes, quantes? - Agafant-ne un grapat.

- Volem dues dotzenes. - Buscant per monedes.

- Perfectes, agafeu-les. - Estenent la bossa on les ha posat.

- Quan és? - Agafant la bossa.

- Ningunes coses, arreveures! - Fent gestos encreuant els braços i després acomiadant-se.

- Eh?!, bueno, vale. - Atordida.

Mal cos la fa sentir malament i trotar amb poca traça. Van seguir per les diferents paradetes, però no troben res interessant. Pel que senten, troben interessant anar a un taller de pintura. Aquest succeeix en un edifici gran al centre del poble. Un edifici enorme, amb columnes blanques, molt alt amb una cúpula. Cada escala que pugen se sent delicada tot i no mostrar cap desgast. A l'interior molta gent davant de llenços elevats per estructures de fusta. Un objecte sobre un petit pilar al mig de la sala, una figura en forma de persona. Una persona amb boina vermella, camisa, pantalons i sabates blanques amb taques de molts colors.  

- Hola, com esteu?, voleu participar?, acabem de començar. - Un somriure gran.

- No sé pintar, com... - Sense acabar la frase Eliana.

- No és problema, no?, mira, aneu allà per crear, vale?, heu de plasmar la figura i els que creieu que està fent, són bé? - Insistent.

- Okey. - Volant cap a una pàgina en blanc.

Maya està ordenant contenidors de vidre, comprovant que no tenen forats i estan ben etiquetats. Eliana i Azafrán intenten dibuixar. Pinzellades amunt, traces avall, colors aquí, tonalitats allà. La moció del temps és difícil en les profunditats, però el cansament és un bon indicador.

- Quina hora és?, acabem ara, voleu mostrar les vostres obres?, no esteu obligats. - Melòdicament.

La gent comença a mostrar explicant el que han fet. En el torn d'Eliana mostra un dibuix amb línies fines, ben fetes, una entrada a un gran castell, amb la figura aixecant-ho tot. Explica que és una composició per explicar el pes que sent la persona que governa, que qui menys esperes té més fortalesa sense tenir un gran cos. El torn d'Azafrán no dona lloc, ella amaga el dibuix, se sent avergonyida, línies gruixudes, colors mesclats sense sintonia, molts grisos.

La son s'apodera del grup, un hotel espera si prop de la casa de l'alcaldessa. El seu company encara no ha acabat, sense voler molestar, entren a la seva habitació. En aquesta cambra gran hi ha quatre llits, una finestra ampla dona vistes al carrer. Amb molta son, després de revisar els seus equipatges, s'adormen.